Pràctica 3: Distorsions cognitives

Distorsions cognitives:

No podem decidir què passa però si com actuem davant d’això.

Ellis i Beck pares del cognitivisme van completar l’esquema formulat per Skinner, i van afegir el factor O, el poder de decidir a una persona, el poder que té el subjecte alhora de reaccionar.

Aquesta decisió que prenem en les diferents circumstancies de la vida, poden ser ajustades o distorsionades. El pensament distorsionat el definirem com a pensament que no s’ajusta a la realitat i tenen conseqüències, aquestes conseqüències poden ser:

-          Alteracions emocionals fruit de la creença perjudicial en els pensaments negatius.

-          Conflictes en les relacions amb els altres a partir de les interpretacions errònies que es generen.

-          En la forma de veure la vida, que pot esdevenir simplista i negativa.

Esquema cognitiu:

	exemples
Esdeveniment activador (E)	El meu marit m’ha deixat.
Pensament i creences (O)	Puc tenir 2 pensaments: M’ha deixat però és lo millor. El món s’acaba.
Conseqüències emocionals i conductual R	Tristesa, furiosa, beure més del compte, no menjo, no dormo, perdre la feina.

Activitat  i tipus de distorsions cognitives:

Generalització excessiva (prenc casos aïllats i generalitzo la seva validesa a tota la resta)

1. Em fan fora de la feina i el meu pensament és que tots els caps són indesitjables.
2. Em mossega un gos, i el meu pensament és tots els gossos em mossegaran.

Abstracció selectiva (enfoco exclusivament certs aspectes, usualment negatius, d’un esdeveniment o una persona i excloc la resta de característiques)

1. Em pinto les ungles i una em queda malament i ja les veig totes malament i les acabo despintant totes.
2. Faig un concert i m’equivoco amb una nota durant tot el concert, i el meu pensament és que he espatllat el concert.

Polarització o pensament tot o res (interpreto els esdeveniments i les persones en termes absoluts – sempre, mai, tothom, ningú etc)

1. Ningú aprecia el meu talent.
2. Tothom em mana.

Desqualificació d’allò positiu (desestimo experiències positives per raons arbitràries)

1. El concert ha estat un èxit i el meu pensament és que ha passat perquè les meus companys són molt bons.
2. M’han donat un ascens a la feina i penso que és perquè li porto cada matí el cafè en el meu cap.

Lectura del pensament (pressuposo les intensions dels altres)

1. Aquell noi m’està mirant i penso que és perquè està pensant que el meu tall de cabells em queda fatal.
2. La meva parella es fixa en una altra noia automàticament el meu pensament va cap a la destrucció de la parella, ell em deixarà.

Endevinar el futur (predic o profetitzo el resultats d’esdeveniments abans que es donin)

1. Segur que suspendré l’examen.
2. Cada dia penso que hem tocarà la loteria.

Magnificació i minimització (sobreestimo i subestimo esdeveniments o persones.)

1. La meva millor amiga m’ha fallat.
2. La meva mare sempre m’ho ha deixat fer tot i un dia em diu que no a alguna cosa.

Raonament emocional (formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals).

1. Aquest noi em mira malament penso que deu tenir algun problema cognitiu.
2. Avui estic content, per tan penso que em tocarà la loteria.

Etiquetar erròniament (assigno un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva. L’etiqueta acostuma a ser absoluta, inalterable i amb connotacions de prejudici).

1. Aquesta noia que va amb una mini-falda deu ser perquè és prostituta.
2. Veure un home assentat el terra del carrer i pensar que és un sensesostre.

Autoinculpació (em faig responsable i culpable de qüestions diverses, sense ser-ne).

1. El país va malament per culpa meva.
2. Els problemes que te la meva mare tots són culpa meva.

Personalització (assumeixo que jo mateix o d’altres han causat determinades coses directament).

Imperatiu categòric (m’imposo a mi mateix que hauria d’haver fet quelcom o que ho he de fer, o que no ho hauria d’haver fet).

1. Em guanyat el concurs gràcies a mi.
2. Ell a aprovat l’examen perquè jo li vaig deixar els meus apunts.

Reflexió final:

Crec que els pensaments distorsionats moltes vegades són involuntaris, i qualsevol persona amb una salut mental adequada té. El problema surt  quant aquests pensaments són continus fins arribar a no poder fer una vida normal per les obsessions creades per un pensament distorsionat.

Haurem d’aprendre que en el moment que aquests pensaments neixen saber identificar-los i aturar-los, però a vegades sigui per un moment de tensió, un cúmul de situacions, o pel què sigui els alimentem i fem que la bola de neu creixi, moltes vegades es necessita una figura externa per poder tornar de tocar a peus a terra.

Pràctica 2: Sensibilització Sistemàtica

Introducció:

La sensibilització sistemàtica va ser introduïda per Mary Cover Jones, però encara si fem una mirada més enrere trobarem el condicionament clàssic de Pavlov.

Condicionament clàssic:

Pavlov va experimentar a partir de la salivera que feia el seu gos en el moment de portar-li el menjar, es va adonar que fins hi tot abans de portar-li el menjar el gos ja salivava. A partir d’aquesta observació va fer un esquema senzill però amb una gran repercussió en el llarg del temps.

                        Ei  ---->     Ri                                    Ei= estímul incondicionat.

                                                                                 Ri= resposta incondicionat.

Un cop observat això va començar a experimentar introduint un nou estímul que en un primer moment era totalment neutra, vull dir que no tenia cap relació ni amb el salivar del gos ni tampoc amb el menjar.

Aquest element va ser una campana, i l’utilitzava cada vegada que li donava el menjar, amb el pas dels dies el gos va arribar a relacionar el soroll de la campana amb el menjar, per tan quan sentia el sorollet de la campana ell salivava.

                        Ec-----> Rc

                       Ec= Estímul condicionat.

                       Rc= Resposta condicionada.

Un cop Pavlov va ficar les bases del condicionament operant, Watson exprimirà totes les seves investigacions i farà servir la formula E-R per analitzar les fòbies humanes, s’adona desprès de realitzar experiments amb humans que una fòbia pot ser creada, si adquirint un element desagradable en una cosa que fins el moment és satisfactòria per l’individu (El petit Albert).

Watson dirà que les pors són producte d’una associació, però no dirà res de com eliminar-les.

Serà Mary Cover Jones (1896-1987), com he mencionat el principi de l’introducció, amb la sensibilització sistemàtica, formularà que si podem crear fòbies també les podem fer desaparèixer.

Ella ho farà a través de associar estímuls positius en les coses que ens provoquen fòbies, exactament el mateix que Watson però a l’inrevés.

Pràctica:

Ens han plantejat dos casos per resoldre, nosaltres hem triat el següent:

Cas 1: un nen de 7 anys que mirant la televisió amb la iaia veu un accident d’un autobús amb gent gran, hi ha molts ferits i morts. A partir d’aquest moment no torna a pujar a cap autobús, i no suposa cap problema per la família fins que el pare es fa mal i no pot conduir, i per tan tenen que agafar aquest transport públic.

La practica consisteix en construir un mini-programa amb deu passos, per poder ajudar a la família a superar la fòbia del nen.

Característiques del nen: és actiu li agraden molt els vehicles, sobretot l’avió, abans de tenir el problema amb els autobusos era un fanàtic de tots, ara aquest és el més odiat, li agrada anar a jugar el parc, menjar xocolata i jugar amb els amics i la família.

Professional: estarà present en cada un dels passos, anirà sempre el ritme del nen i no li exigirà més del que pugui. Si un pas li costa més es tornarà enrere i es tornarà a replantejar el programa, fen un pas entremig, es buscaran alternatives per adaptar el procés el màxim el nen. Li mostrarem seguretat i molta confiança, perquè si no confia amb nosaltres no podrem segui endavant.

Tècniques:

-          Reforç Artificial:  Reforç material (aliments), anar el zoo.

-          Reforç natural: elogis.

Aquests reforços seran continus.

Passos proposats inicialment:

1. Mostrar vídeos agradables que passin a dins d’un autobús, nens cantant, una pel·lícula etc. (suport visual).
2. Donar un llibre de diferents vehicles, on hi hagin diferents apartats i un d’ells sigui l’autobús.
3. Jugar amb un autobús de joguina.
4. Portar el nen en un parc on es pugui veure la carretera, mentre ell jugui anirem comentant els vehicles que passin.
5. Acompanyar amb el seu pare a la mare a la parada d’autobús i anar-la a recollir (la mare utilitza el transport públic per anar a treballar).
6. Anar a recollir el seu cosí a la parada de l’autobús. (d’aquesta manera podrà observar que hi ha molts nens a dins, i que parlen, riuen etc.).
7. Berenar el què més li agradi a l’estació d’autobusos provarem d’estar a fora mirant les arribades i vingudes.
8. Aprofitar que el pare d’un company d’escola és conductor d’autobús, parlarem amb l’escola per si és possible que un dia hi vagi i parli del seu ofici, també que ensenyi el vehicle per dins i per fora amb tots els seus complements (pel·lícules etc).
9. Pujar en un mini bus amb la seva iaia per anar el zoo.
10. Pujar tota la família en un autobús per poder anar a veure la família i celebrar el seu aniversari.

Reflexió:

La modificació d’una conducta és un procés llarg i individual, ja que cada persona té unes necessitats diferents i aplicarem les teories conductistes (E-R) per poder tenir èxit. Ja que és un procés lent haurem de tenir en compte el fil conductor, haurem de seguir una continuïtat en el temps, per tant el temps passat entre un pas i el següent no pot ser gaire, ja que si ho fem molt espaiat no tindrem els resultats esperats.

Les diferents tècniques aplicades creiem que poden ser eficients amb un nen d’aquestes característiques.

Els passos que hem proposat són progressius, de manera que el nen s’anirà familiaritzant amb el vehicle temut. 

-          Observació des de casa (a treves de fotos, joguines, vídeos)

-          Observació directa.

-          Relació entre l’autobús i els seus familiars.

-          Contacte amb l’autobús.

Tot el procés s’ha de fer informant sempre la família de quin és l’estat real de la fòbia, els avanços que hi ha i els retrocessos, perquè no sempre podrem avançar com voldríem.

Esperem que amb aquests passos i tècniques aplicades, la fòbia desapareixi, si no és així tindre’m que tornar a començar tot el procés replantejat novament.

Grup de treball: Susanna Pont, Anael Prados i Ia Puigdomènech