Pràctica 2: Sensibilització Sistemàtica

Introducció:

La sensibilització sistemàtica va ser introduïda per Mary Cover Jones, però encara si fem una mirada més enrere trobarem el condicionament clàssic de Pavlov.

Condicionament clàssic:

Pavlov va experimentar a partir de la salivera que feia el seu gos en el moment de portar-li el menjar, es va adonar que fins hi tot abans de portar-li el menjar el gos ja salivava. A partir d’aquesta observació va fer un esquema senzill però amb una gran repercussió en el llarg del temps.

                        Ei  ---->     Ri                                    Ei= estímul incondicionat.

                                                                                 Ri= resposta incondicionat.

Un cop observat això va començar a experimentar introduint un nou estímul que en un primer moment era totalment neutra, vull dir que no tenia cap relació ni amb el salivar del gos ni tampoc amb el menjar.

Aquest element va ser una campana, i l’utilitzava cada vegada que li donava el menjar, amb el pas dels dies el gos va arribar a relacionar el soroll de la campana amb el menjar, per tan quan sentia el sorollet de la campana ell salivava.

                        Ec-----> Rc

                       Ec= Estímul condicionat.

                       Rc= Resposta condicionada.

Un cop Pavlov va ficar les bases del condicionament operant, Watson exprimirà totes les seves investigacions i farà servir la formula E-R per analitzar les fòbies humanes, s’adona desprès de realitzar experiments amb humans que una fòbia pot ser creada, si adquirint un element desagradable en una cosa que fins el moment és satisfactòria per l’individu (El petit Albert).

Watson dirà que les pors són producte d’una associació, però no dirà res de com eliminar-les.

Serà Mary Cover Jones (1896-1987), com he mencionat el principi de l’introducció, amb la sensibilització sistemàtica, formularà que si podem crear fòbies també les podem fer desaparèixer.

Ella ho farà a través de associar estímuls positius en les coses que ens provoquen fòbies, exactament el mateix que Watson però a l’inrevés.

Pràctica:

Ens han plantejat dos casos per resoldre, nosaltres hem triat el següent:

Cas 1: un nen de 7 anys que mirant la televisió amb la iaia veu un accident d’un autobús amb gent gran, hi ha molts ferits i morts. A partir d’aquest moment no torna a pujar a cap autobús, i no suposa cap problema per la família fins que el pare es fa mal i no pot conduir, i per tan tenen que agafar aquest transport públic.

La practica consisteix en construir un mini-programa amb deu passos, per poder ajudar a la família a superar la fòbia del nen.

Característiques del nen: és actiu li agraden molt els vehicles, sobretot l’avió, abans de tenir el problema amb els autobusos era un fanàtic de tots, ara aquest és el més odiat, li agrada anar a jugar el parc, menjar xocolata i jugar amb els amics i la família.

Professional: estarà present en cada un dels passos, anirà sempre el ritme del nen i no li exigirà més del que pugui. Si un pas li costa més es tornarà enrere i es tornarà a replantejar el programa, fen un pas entremig, es buscaran alternatives per adaptar el procés el màxim el nen. Li mostrarem seguretat i molta confiança, perquè si no confia amb nosaltres no podrem segui endavant.

Tècniques:

-          Reforç Artificial:  Reforç material (aliments), anar el zoo.

-          Reforç natural: elogis.

Aquests reforços seran continus.

Passos proposats inicialment:

1. Mostrar vídeos agradables que passin a dins d’un autobús, nens cantant, una pel·lícula etc. (suport visual).
2. Donar un llibre de diferents vehicles, on hi hagin diferents apartats i un d’ells sigui l’autobús.
3. Jugar amb un autobús de joguina.
4. Portar el nen en un parc on es pugui veure la carretera, mentre ell jugui anirem comentant els vehicles que passin.
5. Acompanyar amb el seu pare a la mare a la parada d’autobús i anar-la a recollir (la mare utilitza el transport públic per anar a treballar).
6. Anar a recollir el seu cosí a la parada de l’autobús. (d’aquesta manera podrà observar que hi ha molts nens a dins, i que parlen, riuen etc.).
7. Berenar el què més li agradi a l’estació d’autobusos provarem d’estar a fora mirant les arribades i vingudes.
8. Aprofitar que el pare d’un company d’escola és conductor d’autobús, parlarem amb l’escola per si és possible que un dia hi vagi i parli del seu ofici, també que ensenyi el vehicle per dins i per fora amb tots els seus complements (pel·lícules etc).
9. Pujar en un mini bus amb la seva iaia per anar el zoo.
10. Pujar tota la família en un autobús per poder anar a veure la família i celebrar el seu aniversari.

Reflexió:

La modificació d’una conducta és un procés llarg i individual, ja que cada persona té unes necessitats diferents i aplicarem les teories conductistes (E-R) per poder tenir èxit. Ja que és un procés lent haurem de tenir en compte el fil conductor, haurem de seguir una continuïtat en el temps, per tant el temps passat entre un pas i el següent no pot ser gaire, ja que si ho fem molt espaiat no tindrem els resultats esperats.

Les diferents tècniques aplicades creiem que poden ser eficients amb un nen d’aquestes característiques.

Els passos que hem proposat són progressius, de manera que el nen s’anirà familiaritzant amb el vehicle temut. 

-          Observació des de casa (a treves de fotos, joguines, vídeos)

-          Observació directa.

-          Relació entre l’autobús i els seus familiars.

-          Contacte amb l’autobús.

Tot el procés s’ha de fer informant sempre la família de quin és l’estat real de la fòbia, els avanços que hi ha i els retrocessos, perquè no sempre podrem avançar com voldríem.

Esperem que amb aquests passos i tècniques aplicades, la fòbia desapareixi, si no és així tindre’m que tornar a començar tot el procés replantejat novament.

Grup de treball: Susanna Pont, Anael Prados i Ia Puigdomènech